Assetjament al més feble. Què hi podem fer?

Adolescents
28 / desembre / 2020
La Roda de la Vida, per l’Aprenent (Pere Casas)
23 / gener / 2021

La setmana passada va ser notícia com un grup de menors va apallissar un nen a Can Batlló, al barri de Sants de Barcelona. El vídeo es va fer viral i les xarxes es van omplir de missatges d’ànims per la víctima i d’odi per als agressors. A partir d’aquest fet en Jordi Sedó va escriure, en el seu blog al diari ARA, una reflexió molt interessant sobre l’assetjament. Que hi podem fer? Es posa suficient èmfasi a l’escola per tractar aquest problema? Què hi podem fer com a societat? Un text molt interessant que ens ajudarà a reflexionar-hi. No us ho perdeu.

 

Assetjament al més feble.

Prenc, com a pretext per a escriure aquest article, la notícia apareguda recentment als mitjans, d’una colla d’adolescents que va apallissar un altre menor per prendre-li el mòbil i una cadena.

El fet va tenir lloc al districte de Sants de Barcelona, però, lamentablement, agressions com aquesta o altres de semblants són més freqüents que no sembla. La nostra sensibilitat augmenta en aquest cas, perquè existeix un vídeo que de seguida es va fer viral a les xarxes en el qual es veu clarament com els agressors, sense cap mena de compassió, claven puntades de peu per tot el cos i cops de puny a la cara al pobre noi, que, a sobre, està afectat d’autisme.

Què passa pel cap d’aquests joves, que troben plaer en el sofriment inútil d’una persona que, a més, es troba afeblida per les dificultats que pateix? És un fenomen que jo, que no soc psicòleg, no sé explicar-me si no és perquè alguna cosa no acaba de girar rodona en la ment dels agressors, que, encara que sembli mentida, també són dignes de compassió perquè, igualment, deuen estar afectats d’alguna incapacitat que no els permet comportar-se socialment. Una incapacitat que els impedeix sentir, si més no, certa empatia pels qui tenen al voltant i actuar-hi en conseqüència. Una incapacitat que neix, probablement, de la necessitat de superar la seva baixa autoestima o ves a saber de quines complicades dificultats per a relacionar-se normalment amb l’entorn o per a arribar a descobrir la pròpia identitat. Una incapacitat, doncs, que és conseqüència, sens dubte, d’un patiment personal que intenten superar agredint indefensos perquè no ho saben fer d’yuna altra manera.

L’acarnissament coral adolescent amb algú més feble emparant-se en el grup va esdevenint, cada cop més, una xacra de la nostra societat. Passa al carrer, com en aquest cas, però passa també als centres docents, en l’àmbit de les amistats i del lleure juvenil i, en general, en qualsevol àmbit on es reuneixin grups de joves.

Matèries com ara l’educació en valors socials i cívics, que s’imparteix normalment a primària, o la de cultura i valors ètics, a secundària, tracten el tema, però ho fan com un aspecte més del currículum i, a parer meu, no s’hi aprofundeix prou com per a crear en nens i adolescents la consciència que tothom mereix el mateix respecte i una dignitat que no li impedeixi sentir-se persona.

D’altra banda, aquestes matèries, als centres docents, solen rebre un tractament d’assignatures-maria. I demano disculpes avançades als docents o centres educatius que siguin l’excepció que confirma la regla. Jo no en sé de cap, però, naturalment, n’hi pot haver que donin al fenomen el tractament central que mereix aquest aspecte de l’educació dels nostres joves ja d’ençà del parvulari i, naturalment, com a mínim, fins al final de l’educació obligatòria.

Això ha d’incloure, necessàriament, un tractament seriós de les matèries que toquen el tema i, naturalment, uns protocols d’actuació eficients davant les possibles contingències que tinguin lloc en el desenvolupament de l’activitat escola. Uns protocols que incloguin mesures correctives, no necessàriament totes de tipus coercitiu, sinó també de concebudes amb la dosi d’imaginació i saber fer professional necessària com perquè resultin efectives i no contraproduents. I, sobretot, mesures preventives tendents a sortir al pas del conflicte abans que aquest es produeixi. I, és clar, si ja des de la formació dels docents –els que ja ho són i els que ho seran al cap d’un temps–, no s’hi comença a pensar, no farem pas res.

Però per a això, cal que les autoritats educatives prenguin l’assumpte en les seves mans, que donin instruccions precises al cos d’inspectors i als equips de direcció dels centres i que els professionals puguin disposar d’espais de reflexió suficients –i això vol dir poder tenir temps per a reunir-se sense alumnes– com per a abordar de manera eficient un problema que ha de ser matèria transversal i prioritària, com a mínim, en tots els nivells des del parvulari fins al 4t d’ESO i, si convingués, també durant els cicles formatius i el batxillerat.

Per molt que tothom s’ompli la boca de grans paraules i afirmi amb gran convenciment que el sistema ha de proporcionar una educació integral, al final, tant mestres com pares, administració i, fins i tot, els sindicats, sembla que només estiguin interessats en l’aspecte estrictament instructiu de l’educació, quan el vessant emocional dels joves, sobretot, perquè es troben en un moment molt inestable de la vida, és una part fonamental de la seva formació; i, si no gaudeixen d’un equilibri en aquest sentit, és molt difícil que la part instructiva sigui profitosa.

Un millor equilibri emocional de nens i joves podria evitar una part dels fets que es produeixen similars al que va patir el jove de Sants i donaria a l’educació moltes més possibilitats de reeixir. Soc conscient que el sistema educatiu no pot fer-ho tot perquè tot educa. L’entorn del jove és, en conjunt, la font d’on beu i que nodreix els seus aprenentatges. I el jove no tan sols va a l’escola: també viu a casa seva, interactua amb els seus i en rep estímuls de tota mena, es relaciona amb altres persones, té condicionants personals propis com a fruit de la seva personalitat… I, per tant, la incidència positiva que pot tenir l’escola és, naturalment, limitada, però no pas menyspreable.

I si tots els sectors de la comunitat educativa prenguessin consciència de la magnitud d’un problema que provoca molt de patiment en determinats joves i s’hi adoptessin mesures prou contundents, probablement, a poc a poc, la societat sencera aniria contaminant-se d’aquesta presa de consciència i, dintre d’uns quants anys, en recolliríem el fruit. Sense voler equiparar-hi la magnitud del problema, m’he de referir a la violència de gènere i a les agressions sexuals contra menors, xacres davant les quals s’han pres mesures. Potser no totes prou efectives, potser insuficients, però s’ha creat una consciència en la societat que el problema existeix; i la dona va prenent, cada cop més consciència que ha de denunciar; i els menors estan cada cop més avisats. Per què, doncs, no prendre’ns seriosament també el problema de l’assetjament al feble i engegar, igualment, un paquet de mesures encaminades a pal·liar-lo?

És imprescindible que el sistema educatiu, però, naturalment, també tota la societat comencem a posar fil a l’agulla en un assumpte que, com a ciutadans del segle XXI, no ens podem permetre continuar contemplant com si es tractés d’un imponderable davant del qual no s’hi pot fer res. És el nostre futur el que està en joc.

Podeu trobar l’entrada original a: https://criatures.ara.cat/blogs/paraules/Assetjament-al-mes-feble_6_2596000375.html?utm_campaign=echobox&utm_medium=social&utm_source=Twitter#Echobox=1610096488

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *