“Acaraciem-nos més”. Un post d’Isaac Cortès

“Mirada Estràbica”: Una cancó del grup Xiula
6 / desembre / 2020
Com fer que et passin coses bones (2a part) amb Marian Rojas
14 / desembre / 2020

Estimat lector/a

Començo aquesta entrada prenent-me el cordial i respectuós dret de demanar-te que, abans que continuïs llegint, reflexionis quant d’important són per a tu les carícies. 

La carícia com a senyal imperativa d’afecte i reconeixement. La carícia no només entesa com el contacte de pell en pell, sinó la carícia de la mirada, d’aquella mà a l’espatlla quan ho necessites, d’aquella crítica constructiva, d’aquell gest de solidaritat…

No fa falta esmentar, que no només vivim de l’aliment que ingerim, ni tan sols d’aigua i aire. Per sobreviure i créixer, sense cap mena de dubte, necessitem l’afecte, el contacte de l’altre. Som éssers per naturalesa socials. Des de que naixem manifestem ser l’animal que major necessitat té de rebre cura i afecte. 

Hi ha evidències científiques aportades per especialistes com Chapin, Baning i molts d’altres que mostren que no només necessitem la carícia de l’altre, sinó que sense elles ens sentim malament fins al punt de poder emmalaltir o inclús morir.

Poques vegades ens parem a pensar que la vida és un intercanvi que es produeix a molts nivells. És curiós que quan més humans som a la terra més deshumanitzats estem. Tenim molt present l’economia, la comunicació i els mitjans que ho permeten però ens oblidem de l’essencial. Ens oblidem del bon dia, del somriure, de la mirada neta de judicis, de la mirada apreciativa, del parar i reflexionar…

El psicòleg Claude Steiner successor del psiquiatra Eric Berne fa més de 20 anys se’n va adonar d’aquest fet tant obvi, però que malauradament pel simple fet de ser tan obvi, l’havíem obviat. Steiner va construir una teoria anomenada “Economia de carícies”.

Aquest preuat psicòleg afirma que les carícies són imprescindibles per sobreviure i que si no les rebem, es posa en marxa un mecanisme instintiu que ens porta a demanar-les quasi a qualsevol preu, inclús a rebre carícies negatives per tal de sentir quelcom de l’altre.

Els humans preferim rebre dolor i patiment que la ignorància, que el buit de sentir que no importem. A partir d’aquest mecanisme podem entendre molts comportaments humans aparentment desadaptatius com el masoquisme o la demanda d’atenció rebel i agressiva dels infants. 

Ens havíem parat a pensar que potser l’infant que es rebela contra el món sense “motiu” aparent, pot estar buscant de forma imperativa i desesperada l’atenció i la carícia d’uns pares absents, els quals només li fan cas per renyar-lo, moment únic on ella o ella sent que els seus màxims exponents de grandesa perden una estona del seu temps amb ells.  

S’ha demostrat que no només aquell/a que no rep carícies té una mancança. També, aquelles persones que no tenen la capacitat d’expressar-les. Les persones que suprimeixen o no saben expressar les seves emocions poden patir costos psicològics, socials i físics terribles.

Estudis afirmen que qui suprimeix l’expressió de les emocions tendeix a ser més negatiu, autodestructiu, ansiós… En definitiva, més malalt. Malaltia ja no només mental, sinó física, degut a que l’estrès i l’ansietat tenen el poder de reduir la immunitat i provocar dolors físics molt limitants. 

Apropem-nos, perdem la por a rebre i a donar. Recuperem la humanitat, acariciem en totes les seves vessants als més petits, evitem que siguin ells o elles que ens enviïn missatges a través de la frustració i la tristesa per tal de compensar el que necessiten i no tenen. Impregnem-nos de la responsabilitat que cada persona té de ser feliç i també de fer feliç a l’altre. No oblidem que donar també és rebre. 

Esdevé un fet de vital importància sentir-nos estimats i comprendre que tenim a les nostres mans un bé molt preuat: LA CARÍCIA.

 

Isaac Cortès Escobet

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *