Casa i escola: vinculació i confiança

Fa temps que volíem parlar de la relació Casa i Escola, i per això volem donar les gràcies a l’Agnès Boixader per fent-se arribar les seves reflexions sobre aquest tema que li vam demanar. No us perdeu aquest text, perquè val molt la pena llegir-lo i reflexionar-hi.

 

Casa i escola: vinculació i confiança

Lluís Duch a Llums i ombres de la ciutat. (2000. Publicacions Abadia de Montserrat) parla d’allò que fa que l’ésser humà pugui resistir la intempèrie de viure en el món i diu que el refugi es troba en les estructures d’acollida. Les estructures d’acollida són com una mena de nius en els quals l’infant que arriba al món és acollit. La família, l’escola i la ciutat són segons Duch estructures d’acollida essencials per a la supervivència. Costa imaginar un nounat sense família perquè el sabem vulnerable i sentim, fàcilment, l’impuls d‘acollir-lo entre els braços per preservar-lo de tot perill. Coneixem les conseqüències de deixar un infant sense escola perquè sabem que és avortar el seu creixement. De la mateixa manera, si no vetllem per fer de la ciutat una bona estructura d’acollida la podem convertir en un infern que patirem tots, petits i grans.

Les bones relacions entre família i escola, les dues estructures d’acollida essencials, són imprescindibles per a un desenvolupament equilibrat i harmònic de tot infant i de tot adolescent. Entre escola i família passa el mateix que entre pare i mare i és que, per tal de  crear un bon clima educatiu, cal que hi hagi bona vinculació i confiança.  D’altra banda, el clima educatiu cal saber-lo mostrar amb tacte, bon to i en un context de serenitat, coherència de criteris i bona relació, perquè només d’aquesta manera l’infant podrà créixer lliure i alhora segur. Tota escletxa feta pels ressentiments mutus, les crítiques mal expressades o els criteris no compartits faran que l’infant o l’adolescent s’hi esmunyi, aprofiti  les incoherències o els missatges contradictoris i que pateixi les tensions que es palpin en l’ambient. De manera que la relació mestre-pares o escola-família és imprescindible que sigui fluida i bona, sustentada en la confiança mútua i la transparència informativa.

La confiança és sempre una aposta perquè confiar  és fiar-se del comportament futur d’algú altre. Per això parlem de fer-se o de donar-se confiança. En una relació educativa la confiança és un valor irrenunciable. De fet es perd el sentit de l’educació si la relació mestre-deixeble no s’hi fonamenta, de la mateixa manera que es perd el sentit d’una bona educació si escola i família no es fan confiança. Sempre, a casa i a l’escola l’acte educatiu s’ha d’esdevenir en un clima d’afecte i confiança per no perdre l’essencial i això no és possible si els pares i les mares no deixen amb total confiança els seus fills a l’escola, de la mateixa manera que l’escola no té cap altre remei que confiar que la família farà allò que sigui millor per a cada infant o adolescent,

Sabem que la societat moderna, que és desconfiada, està obligada a funcionar en la confiança i és justament per aquesta ambigüitat que se sol dotar de garanties de vigilància i control. Els pares dipositen la confiança en l’escola i la seva comunitat, encara que la vigilin i controlin. És rellevant constatar, però, que un excés de garanties pot despullar la confiança de la seva part més humanista.

Fa temps que la política, en especial a casa nostra, viu en una desconfiança que sovint s’ha traslladat a l’escola i ha arribat a fracturar en alguns casos la confiança pares-equips docents, cosa que ha passat més en aquells casos que la vinculació ja era massa feble, arribant a extrems durs en els que s’ha denunciat l’escola per qüestions de molt calat polític i de poc contingut pedagògic. Aquesta no és una bona notícia per a l’educació i per tant no és una bona notícia per al creixement harmònic d’infants i adolescents.

L’escola acompleix unes funcions que aquell que la denuncia no pot oblidar. És un acord tàcit escola-societat que a l’escola s’hi ha de custodiar infants i adolescents, se’ls ha d’evitar que hi pateixin cap mal. L’escola ha d’estimular el desenvolupament de cada personalitat, que cada subjecte hi creixi emocionalment i racional, que hi aprengui a comportar-se en societat. Se li demana vetllar perquè cada subjecte vagi trobant el seu lloc en el món, això que en diem la inserció del subjecte en el món (i no només al món laboral!). També és un pacte que a l’escola s’hi va per a incrementar la cultura i el coneixement, a entrar en contacte amb el saber científic. També és un acord social que l’escola sigui un espai de fonamentació de la democràcia.

Denunciant s’esquerda la confiança i refer-la és llarg i costós. Per això, abans de delatar s’hauria de valorar molt bé l’abast que pot tenir, també en els fills dels propis delators. L’escola denunciada, o l’escola de la qual se n’ha denunciat algun membre, seguirà essent, en essència, la mateixa, però sense la tranquil·litat que s’hi respirava quan se sabia dipositària de la confiança de pares i mares. Sempre va en benefici dels escolars una relació de mútua confiança pares-escola. Sempre la via del diàleg i la transparència informativa resol millor les qüestions punyets que puguin donar-se.

Pensem que no deu haver-hi cap infant ni cap adolescent que no parli, en un moment o altre, de la meva escola, igualment ho fan pares i mares que diuen: l’escola dels meus fills o la nostra escola, segons com sentin la vinculació entre les dues estructures d’acollida. El  posseïu que es fa servir per dir la meva escola no indica ni propietat ni parentiu sinó proximitat, afectivitat,  vinculació i confiança. Casa i escola són espais que no s’han de caracteritzar per la grandiositat o el luxe, sinó per la capacitat d’acollida i recolliment i per la possibilitat que les persones que els habiten tinguin de fer-hi vida en comú, en tots els seus racons, respectant-se les unes a les altres i reconeixent-se les singularitats. Ambdós són espais d’hospitalitat complementaris, que han d’harmonitzar per a benefici d’infants i adolescents.

Família i escola tenen tasques addicionals, però cap de les dues té una feina pura, exempta de mescla, perquè no es pot dir que a casa s’educa i es té cura de l’infant i que és a l’escola on aprèn hàbits, rutines socials i coneixements. A casa s’aprèn, i molt, coneixement, científic o espontani, i també hàbits i normes socials i a l’escola es té cura, i molta, de l’infant. Atendre infants, adolescents i joves és fer atenció al futur i aquesta atenció fa imprescindible que família i equip docent es vinculin entre sí i es facin mútua confiança. Però els pares i les mares no podem oblidar que els professionals són els i les mestres. Els docents no poden obviar que cada casa és un món  i que pares i mares solen demanar allò que pensen i senten que el seu fill o la seva filla necessita, no allò que desitja.

Vinculació i confiança. Si vincular ens remet a la idea de lligar dues coses, estrènyer-les entre si, confiar és fiar: “lliurar alguna cosa a la fe d’algú comptant amb la seva fidelitat”. Casa i escola, família i mestres, són estructures d’acollida vinculades estretament entre elles i que es fien l’una de l’altra perquè és en aquesta vinculació i confiança que fan que infants i adolescents puguin parlar, amb orgull i admiració, de casa meva i la meva escola.

Agnès Boixader i Corominas

Maig de 2020

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *