Cal fer deures?

El debat sobre els deures escolars no té fi. Al desembre era l’OCDE, a través de les dades de l’informe PISA, qui assegurava que dedicar més de quatre hores setmanals a aquestes tasques és ineficaç i amb prou feines té fruits positius en els resultats finals. A més, argumentava l’organització, engrandeix la bretxa entre els alumnes més desfavorits i els que menys.

Ara, una altra anàlisi sobre la participació dels pares en la vida escolar fa un altre pas de rosca a la qüestió: ajudar els fills a fer els deures presenta un impacte més aviat baix en el rendiment acadèmic en comparació amb altres factors. En canvi, llegir habitualment amb ells, tenir altes expectatives sobre les seves possibilitats i, en general, interessar-se per què fan a l’escola està relacionat amb millors resultats.

L’estudi Participació familiar i rendiment acadèmic (Educational Research Review), elaborat per investigadors de la Universitat Complutense de Madrid, del País Basc, Internacional de La Rioja i l’UNED, ha analitzat 37 treballs publicades sobre aquesta qüestió entre el 2000 i el 2013 i ha quantificat l’efecte de la implicació dels pares en les notes i l’èxit acadèmic dels fills.

Primera conclusió: un suport més gran en les tasques escolars no implica que els nens treguin millors notes. “Són els estudiants amb més dificultats educatives els que necessiten aquest reforç per part dels seus pares, però no els altres”, afirma Enrique Navarro, un dels autors de l’estudi i investigador del grup Neuropsicologia Aplicada a l’Educació.

“Ajudar a fer les tasques escolars és positiu quan l’alumne té grans dificultats a l’escola, llavors sí que requereix suport, ja sigui dels seus pares o d’un professor”, continua María Castro, autora principal de la investigació. “Però per a l’estudiant mitjà no s’ha vist una relació causa-efecte significativa, no és necessari passar-se tota la tarda al costat del nen supervisant-li els deures”.

Aquesta idea planteja la qüestió de quin tipus de tasques encarreguen els mestres als nens: exercicis repetitius? Problemes tan difícils de resoldre que requereixen l’atenció d’un adult? Si estan plantejats per fomentar l’autonomia de l’alumne, no haurien de ser capaços de fer-los tot sols?

L’estudi sí que assenyala altres qüestions amb més impacte sobre els resultats. El primer, la lectura habitual amb els fills. Contribueix a desenvolupar el gust pels llibres i ampliar el vocabulari i la compressió lectora. Segon, les expectatives que es posen sobre ells. No en el sentit de creure que són millors que els altres, sinó que poden aconseguir el que es proposin. I tercer, mostrar interès pel que fan a l’escola o l’institut, com es troben a classe, què estudien, els amics, què els agrada i què no. L’efecte de la implicació familiar augmenta amb l’edat dels fills: en secundària, més important.

Text estret de l’article de La Vanguardia: http://www.lavanguardia.com/20150314/54428136698/no-facis-deures-fills-llegueix.html

És molt interessant veure el debat sobre els deures que van fer als Matins de TV3, amb diferents reflexions sobre la necessitat o no de fer els deures i algunes experiències innovadores en aquest sentit, com la nova metodologia adoptada per les escoles jesuites a Catalunya (mirar vídeo a partir del minut 20)

VÍDEO CONVENIÈNCIA DE FER DEURES?

Finalment, per estar més informat sobre el tema dels deures, no us perdeu el llibre que acaba de treure Jaume Funes titulat: “Cal fer els deures? Mares i pares que ajuden a aprendre”.

Jaume Funes (Calataiud, 1947) admet que abans de començar li feia mandra escriure un llibre sobre els deures, però després d’un any de feina va descobrir que els pares acaben patint molt amb aquesta activitat, però sobretot pel tipus d’exercicis que tenen els seus fills.

Tal com pregunta en el seu llibre, ¿realment cal fer deures?

Els deures actuals, que són una continuació de l’escola i purament acadèmics, no serveixen. Això no vol dir, però, que els pares no ajudin els seus fills a aprendre.

Quin tipus de deures caldria fer, doncs?

Deures que continuïn amb l’interès de l’alumne per saber. Jo ajudo la meva néta quan veig que vol descobrir coses, però quan ve dient que la senyoreta diu que s’ha de fer això o si no la renyarà, no l’ajudo.

Quants deures s’haurien de posar?

La quantitat hauria de ser la mínima possible. L’escola sovint s’oblida que la millor manera d’aprendre d’un infant és jugar o experimentar maneres d’aprendre. La manera de descobrir o tenir curiositat no és l’acadèmica, hi ha moltes altres maneres. L’escola ha de ser un lloc de construcció d’oportunitats on els infants es desenvolupin i els pares s’impliquin.

Quina edat seria l’adequada per introduir els deures?

Si defensem que els deures són útils haurien d’existir a totes les edats. L’única condició és que siguin adequats a com pensa, raona i aprèn l’infant en cada etapa de la vida.

Quin tipus de deures posaria a P-3?

Per exemple, escoltar que el teu fill ha descobert que el color lila es fa amb una barreja de blau i vermell.

¿Llavors els deures els posa més als pares que al nen?

Efectivament. Com aprèn un nen? Transmetent la il·lusió d’haver descobert el món d’una determinada manera a un adult que l’escolti. Quan es diu “a quina edat s’han de posar deures”, el que estem fent és reconèixer que són nocius i que no els comencem a posar fins que els nens estan domesticats escolarment. Els deures s’han de posar per facilitar la relació entre pares i fills i perquè els pares demostrem que el que ens interessa no són les notes dels fills sinó que vagin aprenent, i que tenim interès per la seva vida escolar. La contrapartida, però, és que l’escola també estigui interessada en aquest procés.

¿Però es corre el perill que hi hagi una intromissió dels pares en la feina dels mestres?

Pot passar i, de fet, passa, i més tenint en compte que tothom es creu que en sap, d’educar. El que s’ha de fer no és posar els pares a ensenyar, sinó mostrar-los què està aprenent el seu fill. Hi ha d’haver una connexió entre el procés d’ensenyar i el d’educar.

Un altre inconvenient en aquesta reclamada implicació dels pares en l’educació són els seus extensos horaris laborals…

La societat actual arracona cada cop més els infants. Quan un reclama conciliació laboral el que hauria de reclamar és el dret dels infants a estar amb els seus pares. Els deures per a molts pares són una eina per tenir el fill ocupat. Està demostrat que els deures no comporten cap tipus de millora en l’aprenentatge. La societat ha de tenir clar que tan important és l’educació de 0 a 3 anys com oferir als infants la possibilitat de tenir pares. És obvi que l’escola no pot ser qui resolgui totes les necessitats de la infància.

Quan és que els pares han de començar a deixar que el seu fill faci els deures sol?

A l’adolescència, tot i que només un percentatge molt petit d’aquests alumnes aguanten l’actual sistema. L’adolescència comporta que els pares hagin d’afrontar preguntes com: “Jo per què he de fer els deures?” El problema és que el fill té tota la raó… La manera és pactar i de vegades deixar-li fer alguna cosa que li vingui molt, molt de gust, sent conscients que suposarà una nota una mica més baixa en un examen. Resumint, els pares han de fer tres coses: mirar, observar, preguntar, i, de vegades, obligar a fer els deures; mirar que entre les preocupacions vitals dels seus fills també hi aparegui fer els deures i intentar transmetre’ls que també els interessa tota la seva vida a l’institut i no només els estudis.

Com es podrien modificar els deures en aquesta etapa per fer-los més atractius?

El més important és que allò que estudiïn tingui alguna connexió amb el seu món real: una aplicació del mòbil, xarxes socials… Si no, els únics adolescents que fan els deures són els submisos. El que s’ha de reduir és el malestar entre unes vides adolescents complexes i una escola cada cop més distant d’aquest món complex. És l’etapa educativa més allunyada de la realitat dels joves.

Ja ha dit que els deures no milloren l’aprenentatge. ¿Però serveixen per a alguna cosa?

Perquè alguns pares tinguin ocupats els fills i perquè els alumnes de tarannà acadèmic sentin que són bons estudiants. Fredament, són una font constant de conflictes que tapa la necessària implicació dels pares amb l’escola i amb l’educació dels seus fills.

Text extret del diari Ara: http://www.ara.cat/societat/JAUMEFUNES-deures-serveixen-tinguin-ocupats_0_1313868633.html